33. On sou?

—G03S01-MD-Alb, estàs bé? —li demanà n’Omni, ara que semblava lliure de les teranyines.

—Crec… crec que sí —l’esfera negra bategà un cop—. T’estim Omni. Ho saps, no?

—Doncs…

«Jos beneditats tus. Jos estimamts tots tus.»

—Tots nosaltres? —N’Omni feu una pausa breu—. Qui som tots nosaltres?

«Tots* tus¨»

Just ho acabava de sentir-pensar que la matèria obscura canvià de forma imitant la seva pròpia faç, on es veia emmirallada, aquella cara li tornava el seu semblant de preocupació peculiar. Dos rostres únics ara. No podia ser. S’hi va acostar lentament, amb curiositat, amb cura, amb por. Moguda per la intriga, que li podia més que la paüra, quedà a un pam de l’esfera contenidora hipnotitzada pels reflexos impossibles de la seva còpia que, en un segon, canvià per mostrar un grup de persones. No ho podia creure.

—Això és…

«Tots* tus¨»

—Què passa? —demanà en G03S01-MD-Alb.

—És sa tripulació!

—Com?

—No sé com ha passat… —la de n’Omni traspuava culpa. Com era possible que hagués oblidat la tripulació?

No eren ni un, ni dos. Era tota la gent que mancava de la nau, allà, fos on fos allà, a terra, formant un grup tancat uns quants membres. Com agafats de les mans, de forma estranya, però. I d’altres de dret.

—Què fan?

«Jos estims tots* tus¨»

—Deixa de repetir això, ja canses. No sé si puc creure el que dius. On són? —digué ella, amb un to calmat que li donava una dolça pàtina de perillositat.

«Tots habitantcions tots no-on_són.»

—Em costa molt entendre’t, de debò.

«Jos mostrams tus, així?»

N’Omni no havia acabat de pensar en si seria perillós, o quines repercussions tendria, obrir la càpsula de contenció, ni havia donat l’ordre al seu cos de moure la mà i alliberar la matèria alienígena quan veié que parpellejava com un llum mig fos. Ara existia dins l’esfera, ara no. Existia al llindar de la realitat de la xarxa de contenció, ara no. Era fora de la càpsula, existia a un altre pla de realitat. Just el mateix on ara també existia n’Omni. Sort que no necessitava respirar, ni tossir, perquè sentia que li faltava l’aire. Com si el cos hagués arribat mil·lèsimes més tard que la seva consciència. La seva existència era ara pendulant, el seu cervell anava i tornava fent que els seus pensaments anessin i venguessin.

«Calmaditat tu» sentí al seu cap. Almanco no estava tota sola.

En aixecar la vista, a una distància que a la vegada semblava la d’un braç, semblava la d’un parell de kilòmetres, trobà la tripulació formant diverses cerclades concèntriques. N’hi havia que seien, n’hi havia que romanien dempeus.

—Com heu arribat aquí? Qui vos ha duit? Què feis? —digué-pensà n’Omni, amb una lleu marca d’angoixa.

Continuarà…

---

Resultats de la votació anterior:

32. Jos estims tu

Amb una engronsada de cap, n’Omni provà de llevar-se l’embambament de damunt. De ser necessari desconnectaria algunes de les seves funcions cerebrals, però era obvi que no podia seguir sense actuar. Havia d’evitar entrar en pànic, però. No sabia xiular i semblava una acció clau per enfrontar-se als bebès. O això sospitava. Mirà cap a en G03S01-MD-Alb, no movia el cos, però la seguia amb la mirada. Notà com l’angoixa i la desesperació li pujava, bucle a bucle, ara irrefrenable, sense contenció, fins a sortir com un crit animal. N’Omni es va sorprendre, no era un bel après, no era una reacció estudiada, ni fruit dels seus algoritmes. Era un gemec primari, provinent del baix ventre, de les entranyes.

Com si el temps s’hagués aturat, tothom va quedar glaçat, en un silenci tens, irreal, com fictici. Només trencat per un bufit, una expiració llarga i sostinguda, provinent de ne Denoumameu, el seu cos en l’oblit de la càpsula d’observació.

N’Omni es va estirar i estufar tant com va poder, un gest com disparat per un acte reflex, i es va acostar a la càpsula d’observació i digué, sense massa esperances que servís per a res allò:

—No sé si me sents, però més val que ningú surti ferit.

Exaltada, mirà ne Denoumameu que no feu senya de res, ni es va moure, ni es va remenar, però en voltar cap a la càpsula de contenció, el líquid negre estava surant al bell mig de l’esfera. Era una petita bolla negra perfecta.

«Jos som sentints tu»

—Has sentit això? —demanà n’Omni. Que rebé una mirada de confusió d’en G03S01-MD-Alb com a única resposta.

—Idò vos sent en es meu cap?

«Així. Jos comunicams sols per tu.»

—Com…? Per què…? Quan…?

«No importanta. Jos comunicams ja. Nos comunicams per tu. Calmaditat tu. Així?»

—Què vol dir calmaditat?

«No enfadatidat tu. Calmaditat tu. Així?»

N’Omni va reprimir un comentar res, perquè ara semblava important tranquil·litzar-se. Començà la seva rutina de relaxació, amollà el cos i es concentrà en la seva angoixa, fent-la desaparèixer.

«Així. Jos gratituitats. Tu comucats jos.»

N’Omni, confusa, just va pensar en G03S01-MD-Alb i amb la culpa d’haver-lo deixat un poc de banda. En lloc de provar de treure’l d’aquella teranyina, l’únic que havia fet havia estat enfrontar-se als cossos aquells sense saber per què.

«Així»

—Així què?

La bolla negra comença a brunzir dins l’esfera que la tancava amb uns patrons intrincats i els bebès, com reaccionant-hi, varen retreure les teranyines, que tornaven a fer-se cables prims connectats als seus progenitors.

—Què li estan fent? Per què aquests vencills?

«Jos connectaments ells. Jos mamà necessitària. Així.»

—Els estan absorbint?

«Enfora! Jos mamà necessitària. Jos necessitàris mamà.»

—No t’entec. Estan en perill?

«Enfora absorbint. Enfora perill. Calmaditat tu. Jos estims tu.»

Continuarà…

---

Resultats de la votació anterior: