32. Jos estims tu

Amb una engronsada de cap, n’Omni provà de llevar-se l’embambament de damunt. De ser necessari desconnectaria algunes de les seves funcions cerebrals, però era obvi que no podia seguir sense actuar. Havia d’evitar entrar en pànic, però. No sabia xiular i semblava una acció clau per enfrontar-se als bebès. O això sospitava. Mirà cap a en G03S01-MD-Alb, no movia el cos, però la seguia amb la mirada. Notà com l’angoixa i la desesperació li pujava, bucle a bucle, ara irrefrenable, sense contenció, fins a sortir com un crit animal. N’Omni es va sorprendre, no era un bel après, no era una reacció estudiada, ni fruit dels seus algoritmes. Era un gemec primari, provinent del baix ventre, de les entranyes.

Com si el temps s’hagués aturat, tothom va quedar glaçat, en un silenci tens, irreal, com fictici. Només trencat per un bufit, una expiració llarga i sostinguda, provinent de ne Denoumameu, el seu cos en l’oblit de la càpsula d’observació.

N’Omni es va estirar i estufar tant com va poder, un gest com disparat per un acte reflex, i es va acostar a la càpsula d’observació i digué, sense massa esperances que servís per a res allò:

—No sé si me sents, però més val que ningú surti ferit.

Exaltada, mirà ne Denoumameu que no feu senya de res, ni es va moure, ni es va remenar, però en voltar cap a la càpsula de contenció, el líquid negre estava surant al bell mig de l’esfera. Era una petita bolla negra perfecta.

«Jos som sentints tu»

—Has sentit això? —demanà n’Omni. Que rebé una mirada de confusió d’en G03S01-MD-Alb com a única resposta.

—Idò vos sent en es meu cap?

«Així. Jos comunicams sols per tu.»

—Com…? Per què…? Quan…?

«No importanta. Jos comunicams ja. Nos comunicams per tu. Calmaditat tu. Així?»

—Què vol dir calmaditat?

«No enfadatidat tu. Calmaditat tu. Així?»

N’Omni va reprimir un comentar res, perquè ara semblava important tranquil·litzar-se. Començà la seva rutina de relaxació, amollà el cos i es concentrà en la seva angoixa, fent-la desaparèixer.

«Així. Jos gratituitats. Tu comucats jos.»

N’Omni, confusa, just va pensar en G03S01-MD-Alb i amb la culpa d’haver-lo deixat un poc de banda. En lloc de provar de treure’l d’aquella teranyina, l’únic que havia fet havia estat enfrontar-se als cossos aquells sense saber per què.

«Així»

—Així què?

La bolla negra comença a brunzir dins l’esfera que la tancava amb uns patrons intrincats i els bebès, com reaccionant-hi, varen retreure les teranyines, que tornaven a fer-se cables prims connectats als seus progenitors.

—Què li estan fent? Per què aquests vencills?

«Jos connectaments ells. Jos mamà necessitària. Així.»

—Els estan absorbint?

«Enfora! Jos mamà necessitària. Jos necessitàris mamà.»

—No t’entec. Estan en perill?

«Enfora absorbint. Enfora perill. Calmaditat tu. Jos estims tu.»

Continuarà…

---

Resultats de la votació anterior:

31. Oh, no!

El menut d’aspecte inquietat, aliè i estranyament innocent deixà de parpellejar de la realitat. Amb cadascuna de les desaparicions, pareixia canviar lleugerament d’aspecte; les escates semblaven més fortes, més gruixades; els ulls més petits, més foscos. Tot de petits detalls que gairebé no es notaven. La freqüència amb la qual ara no hi era, ara sí, baixava gradualment fins que es va aturar, existint per complet a aquesta realitat, amb els ulls clavats en en G01S03-BT-Joan.

N’Omni no sabia què fer, allà palplantada la culpa se la menjava per dedins. Es va mirar en G03S01-MD-Alb amb una expressió indesxifrable a la cara i, com no va obtenir cap resposta, es decidí i feu un pas endavant sense ben bé què volia fer o què tractava d’aconseguir. El bebè-Joan, com si hagués respost al seu moviment, estirà els seus bracets rabassuts i de cadascun d’ells, de sota les escames sortí escopit una mena de llendera, prima, d’un negre brillant, hipnòtic, que acabaren aferrant-se al cos d’en G01S03-BT-Joan.

—Omni, hem de fer algo! —cridà en G03S01-MD-Alb.

—Xxxt, espera —xiuxiuejà ella—. No sé què pot passar si ens hi acostam.

N’Omni no havia acabat la frase que en G03S01-MD-Alb, en quatre llongos, havia quedat devora del bebè, que sorprès, es va remenar i amb un moviment sec feu que els vencills amb els quals estava lligat a en G01S03-BT-Joan engreixessin en un instant. Abans que en G03S01-MD-Alb fos conscient del que passava, amb un renou sord, com un pet sec gairebé inaudible, els cables floriren expandint-se i formant una fina membrana, una lluent xarxa amb la qual, el menut, cobria el seu progenitor i a si mateix. Aquella malla travessava en G03S01-MD-Alb de forma obliqua. Ningú s’atreví a moure. N’Omni ofegà un crit de sorpresa.

La comparsa d’al·lots copiaren al seu igual. L’habitació agafà l’aparença d’un cau, d’un cornaló oblidat ocupat per teranyines llefiscoses.

Continuarà…

---

Resultats de la votació anterior:

30. Plançons

L’escàner mostrava una llista de dades, moltes d’elles inservibles, però també què hi havia dins la bossa. Aquell sac llenegós, llefiscós que semblava fet com d’un budell negre brillant i bellugadís pareixia contenir un fetus.

—Es mou —només pogué dir en G03S01-MD-Alb i girà la pantalla per mostrar aquella petita imatge a n’Omni.

—I supòs que tots quatre mostraran una exploració similar.

En G03S01-MD-Alb es va acostar a un altre dels sacs i li passà l’escàner de mà per damunt. Mirà la pantalla i després n’Omni.

—Suposes bé.

No havia acabat de dir això que va veure de cua d’ull com la bossa que havia vomitat en G01S03-BT-Joan es buidà de sobte. En G03S01-MD-Alb i n’Omni es miraren breument, en silenci, sense poder reaccionar.

—I ara?

No hi hagué resposta, només silenci, i del no-res aparegué un bebè de cara somrient, ulls vius, eixerits —completament foscos, sense blanc ni cap color— amb els braços allargats demanant moixonies. Fent-hi una exploració més curosa es podien veure les subtils escates palpitants que li cobrien tot el cos.

—Quina escarrufada —xiuxiuejà n’Omni, i mirant en G03S01-MD-Alb—: Podem esperar el mateix amb els altres, no creus?

Abans ho hauria dit, abans hagués passat, el sac que havia expulsat na G01S06-AR-Miquela es buidà, seguidament el d’en G01S07-EN-Pep i finalment el de na G01S10-SG-Esperança. Segons més tard compareixia un nou ésser d’aspecte semblant entre si, però amb petites diferències. Un era més grassonet, l’altre cobert d’escames més petites i gruixades i, l’últim, era el més prim de tots. Cap d’ells emetia so per molt que badassin la boca. Cosa que feia l’escena inquietant, que semblessin calàpets provant de respirar.

N’Omni feu un pas endavant, però en G03S01-MD-Alb l’aturà fent que no amb el cap.

El plançó d’en G01S03-BT-Joan, just recent nat, va parpellejar de la realitat un parell de cops. Com un fluorescent mig espenyat anava i venia d’aquest pla d’existència.

Continuarà…

---

Resultats de la votació anterior: