(La entrada está disponible sólo en català):

Abans de començar el capítol, disculpau que faig molt tard. Esper que hagi valgut la pena i vos agradi.

Com he d’anar de viatge dissabte (vaig a la fira Sóc friqui, sóc cultura de Figueres) vos deix la votació oberta fins dilluns 22.
Gràcies i gaudiu.

---

39. Sextet

N’JoOmni⁶ deixà que l’alarma continuàs alertant-la, amenaçant-la d’una parada lògica fatal. S’ho va pensar un moment. Què podia passar? Seriosament, què era allò tan terrible que li succeiria? Haver-se de reiniciar en calent? Quedar aturada damunt la sorra-cel paradisíaca on era? Estava a punt de desentendre aquella por que tenia programada. De fet, començava a desaprendre part del codi d’emergència. Un codi, les línies del qual, just veia com les cordes de la tereseta en què l’havien convertida i que la manipulaven perquè no es desviés massa del seu projecte. De nou aquell concepte: «el seu projecte»; un pensament amb un punt irònic, trist, punyent. Si era sincera, no recordava quan aquell va començar a ser el seu projecte. Mem, que tenia desada la data exacta del dia que li varen assignar, clar, així que sabia perfectament des de quan n’era conscient d’aquest pensament, però no d’haver-ho escollit lliurement. Mai havia pres la decisió, no per ella mateixa, i això, mira tu, ara l’emprenyava.

Amb un moviment-pensament, passant per un forat que era evident des d’aquesta dimensió, i que li deixava un espai-concepte per darrere del seu nucli de procés, estirà el codi que la coartava i que es desfeu en petits blocs de síl·labes d’instruccions. Aquesta trencadissa feu que n’JoOmni⁶ s’espantà breument, durant una fracció de mil·lisegon, potser per un instint de supervivència, pensà-indicà. Esperava no haver trencat una part vital dels seus jos. De manera inconscient, explorà-catalogà les conseqüències immediates de sis de les seves versions possibles futures. I de sobte hi va caure. Aquella era una habilitat adquirida, instantàniament natural, estranyament familiar des del moment que havia deixat de ser n’Omni per ser una hiperversió hibrida i millorada, n’JoOmni⁶. Això implicava, i ara n’estava gairebé segura, d’un coneixement molt més ampli de la teoria supradimensional. El que no s’esperava, però, era que, justament amb l’acte d’examinar aquestes versions futures seves, havia trencat el fràgil equilibri de l’ara. Reprimí un esbufec curt davant la seva pròpia visió. Xiulà veient-se. Provà de no mirar-se directament als ulls. Es mirà els peus. Es tornà la mirada, sorpresa i inquisitiva. Sis versions de si mateixa es miraven entre si formant un rotlo, com si formessin part d’un zoòtrop improvisat.

—Merda!

Instintivament, cadascuna de les seves versions feu una passa enrere, totes manco una, la que provà de neutralitzar totes les altres imaginant-se a ella com l’opció més probable en aquesta línia temporal i dimensió.

—Massa tard —contestà-pensà amb expressió afectada n’JoOmni⁶-v3.

—Seriosament? —contestà sardònicament n’JoOmni⁶-v4—. No m’ho puc creure. Què ha passat?

—Haurem tornat un poc travades —va intervenir n’JoOmni⁶-v5, la cinquena versió de n’JoOmni⁶, una de les que havia fet una passa enrere, escarrufada amb la solució més lògica per tornar a equilibrar-se en una única versió. No pel que s’havia de fer, sinó perquè les altres versions seves segurament havien arribat a la mateixa conclusió i passava pena de no ser la primera que se li havia ocorregut.

Amb un moviment ràpid n’JoOmni⁶-v6 copejà n’JoOmni⁶-v1 darrere el cap. Una forta clotellada en el punt més dèbil del seu organisme. Un cop de conill. Mortal. El cos de n’JoOmni⁶-v1 va caure en terra, la seva cara coberta d’arena-niguls.

—Però què has fet! —cridà n’JoOmni⁶-v4 mentre s’acostava per examinar aquell cos inert.

—Jo. Som. L’opció. Més. Forta. Per tant, sa més probable —digué en to amenaçador n’JoOmni⁶-v6.

—També —interrompé n’JoOmni⁶-v2— sa versió que pitjor resultat ha obtingut després de remenar-mos es codi. Pensa-ho —afegí quan va veure l’expressió d’intriga a la cara del seu altre jo—, has comès un assassinat o un suïcidi. I com ens fa sentir això?

N’JoOmni⁶-v6 la mirà recelosa. Feu una passa a un costat. Va canviar d’idea. Tornà enrere. Es mirà el cos encara ajagut sense vida. Mirà amb oi cadascun dels seus clons. Amb por. Comprenent el que provava de fer-li imaginar-pensar n’JoOmni⁶-v2. O estava aconseguint. No entenia per què. Excepte que hi hagués res de cert en el que li havia dit i s’hagués desconfigurat el nucli. No podia ser ver. Ara, hauria d’haver sentit una de les seves alarmes. Notà-ensumà l’angoixa d’anar sense raïls. Què havia fet? Queia en barrina dins un pou fosc. Què podia fer? Estava fins al coll de remordiments. Havia triat ella executar aquella mort. El front li bofegava. Era l’única responsable d’allò. No ho aguantà pus. Col·lapsà i caigué en terra amb el cervell fregit.

N’JoOmni⁶-v2 no badà boca, observada-jutjada per les altres tres. Els va tornar la mirada i s’arronsà d’espatlles. Finalment, digué:

—I ara què feim?

—Com has…? —començà a dir n’JoOmni⁶-v4, però canvià de pregunta—. Has comprovat es teu nucli? D’on ve aqueixa crueltat?

No va obtenir cap resposta.

—Me sents? —insistí.

—Me vols ‘mollar?

—Ningú t’està tocant, reina —hi havia verí a la veu de n’JoOmni⁶-v4 i se sentí clarament quan havia pronuncia aquestes paraules.

Sense dir-ne cap altra, n’JoOmni⁶-v2 els donà l’esquena i amb un moviment simple del dit índex, mogué-manipulà les fibres cronoespaials suficients per poder travessar a una altra dimensió. De forma elegant, com si ho hagués assajat, acotà el cap lleugerament i desaparegué pel forat que es tancà darrere ella.

—Mos hauríem d’encalçar? —demanà n’JoOmni⁶-v3.

—Estàs segura que ho volem fer això? —n’JoOmni⁶-v5 semblava alleugerada de no haver-se d’encarregar—. Podríem fer qualque cosa de profit. Però abans, hauríem de pensar què feim amb es dos cossos.

—Sí, sí, es cossos —digué n’JoOmni⁶-v4, però sense moure un dit—. Els reciclam? Els enterram?

—Vot per enterrar-los i després comprovar que no haguem fet un bullit amb so codi que ens arribi a tornar boietes. En acabar, podem dedicar-mos a estudiar el cosmos —contestà n’JoOmni⁶-v5.

—I com ho feim? Triam una àrea d’estudi comuna o cadascuna es dedica a una cosa diferent? —demanà n’JoOmni⁶-v3.

—Podríem estudiar sa matèria fosca —suggerí n’JoOmni⁶-v4.

—Anam pujant de dimensió mem on arribam? —demanà n’JoOmni⁶-v3.

—O podríem… —començà a dir n’JoOmni⁶-v4, però es va interrompre a l’instant, quan, entre elles i els cossos, aparegué esqueixant un bon grapat de fibres cronoespaials al seu pas, un tetràedre d’un poc més d’un pam d’alt, del no-res, rotant sobre un dels seus vèrtexs.

—D’on ha sortit? —digué n’JoOmni⁶-v3—. I no és estrany que no pugui veure què hi duu allà darrere.

Quan apuntà a l’espai ocult, el tetràedre s’obrí acomodant-se a totes les dimensions actuals, excepte cap a la que amagava qualque cosa. Allò era estrany. Abans que poguessin reaccionar, però, totes elles reberen una petició de comunicació sense fils. Venia del tetràedre.

Continuarà…

(votau fins dilluns 22 de setembre)

---

Resultats de la votació anterior: