(La entrada está disponible sólo en català):

37. N’JoOmni⁶

N’JoOmni⁶ hauria necessitat 36 x 10⁸³ cicles en poder comprendre-assaborir la seva situació actual, connectant lògicament totes les explicacions possibles, probables, impensables i les seves contrapartides. En aquesta dimensió, però, els conceptes viatjaven envant i enrere en un espai-pensament ampliat, així que només va fer falta un parell d’ells per saber-conèixer on era.

Com a combinació entre n’Omni i ni ╘┼▀░∩╛╛, n’JoOmni⁶, havia arribat a una dimensió dins la qual podia manipular-palpar aspectes del teixit-espai-interexistencial i és que, en el fons, mantenia l’interès científic amb el qual entendre el cosmos. Ara amb un coneixement encara més ampli, semblava que podria avançar en les investigacions que havia deixat a mitges. No havia estat conscient dels mètodes tan agressius que havia seguit i se’n penedia-entristia de l’error comès. Havia malinterpretat-inllegit correctament les respostes-accions dels habitants de la dimensió⁴ i havia traspassat límits inacceptables, com s’havia dit anteriorment.

—Però on som? —es va demanar. S’havia embadalit-concentrat amb el seu interior de tal forma que no havia sortit del pla dels conceptes-idees, mirant-se per dedins.

Amb decisió, obrí els ulls i activar la vista per mirar el seu entorn. Una vista difícil d’aguantar perquè, encara que la comprenia-entenia intel·lectualment, no sabia-coneixia la forma d’interpretar-la sensorialment. Existia entre els àtoms en àrees amb una probabilitat alta, mentre que alhora podia probablement ser a espais encara no presents. Si s’hi concentrava, augmentava el percentatge, existint-apareixent a llocs impossibles.

En fer-se a la idea, controlant-sentint l’espai addicional, pogué entreveure l’altra realitat, la que s’amagava darrere el caos fosc de matèria. I es formà una imatge complexa davant els seus ulls. Una platja-pedrera extensa, plena d’arena-vidre iridescent amb grups d’éssers infreqüents, que s’allargaven i contreien a intervals irregulars pujant i baixant de dimensió de forma natural, com si nedessin. A sobre d’ells, un mar-cel gasós, sedós, porpra, infinit i dolç s’estenia arreu.

Continuarà…

---

Resultats de la votació anterior:

(La entrada está disponible sólo en català):

36. Som. Sentit.

—No hi ha emperons que valguin. Per nosaltres no és acceptable de cap de ses maneres fer servir altres éssers així —digué n’Omni amb to ferm.

«Així.»

L’esfera negra surava d’enlloc i des de totes bandes a la vegada. Bategant passava de ser un punt insignificant a una hiperesfera difícil de percebre en totes les seves dimensions.

«Jos estims tus.»

Aquestes paraules ressonaren a la ment de n’Omni abans del caos. Pensà col·lapsar amb tots els renous, els conceptes i les idees que l’esclafaren en una mil·lèsima de cicle. Una allau de coneixement supradisciplinar, multiconceptual, hipertemàtica, megaessencial encengueren multitud d’alarmes del seu sistema.

—Desorientació. Univers. Amor. Onze dimensions. HiperOmni —pensà-sentí n’Omni⁷.

—Amor. Jos⁴. Onze¹¹ dimensió. Amor. Coneixement. Pausa —respongué-pensà ni ╘┼▀░∩╛╛.

—Perill. Omni⁷. Sentits. Oceà. Univers —demanà-sentí n’Omni⁶.

—Amor. Amor. Jos⁶. Univers. Estels —assegurà-pensà ni ╘┼▀░∩╛╛.

N’Omni trobà el seu punt existencial dimensional d’equilibri i no es va moure-existir d’allà. Ara era-existia com a un recés de pau, deixant que el coneixement-fluxe passés a través d’una dimensió que no la toqués-empengués. Així el podia examinar-concebre, estudiant les parts més interessants, però al seu ritme, sense por als desbordaments de dades-idees.

—(Jos i Omni)⁶. Abstracció. Sentit. Línia. Punt —informà-sentí ni ╘┼▀░∩╛╛, abraçant n’Omni⁶ per totes les sis dimensions, com una segona hiperpell. Un vestit-recobriment sanador, expansiu, esclaridor.

—Som. Sentit. Dades. Cosmos —mussità-emetí n’JoOmni⁶. Es va contreure fent-se una bolla romanent-estant-comprenent.

Continuarà…

---

Resultats de la votació anterior:

(La entrada está disponible sólo en català):

35. Enfora paüritat

N’Omni no podia acabar d’entendre què passava exactament. El seu braç no seguia una línia recta com s’esperaria dins un univers ortogonal, més bé, era com si s’hagués doblegat en un nus espacial. Doblegat d’una manera impossible, en més dimensions de les que podia calcular, ni emprant tot el potencial del seu processador matemàtic d’alta capacitat.

«Pancièncitidat tu. Enfora problemacions. Enfora paüritat.»

—És més fàcil de dir que de fer.

«Comencidezació de sèrie de tranquiliditat tu. Així?»

—Com saps això? T’has enllaçat en es meu cervell?

—«Sen lla sat? Cosa? Meu ser bei? Cosa?»

N’Omni provà una cosa. Fins a aquell moment sospitava que la comunicació no era verbal, però aquesta darrera pregunta denotava que no era així. O no exactament verbal.

—Enllaç —digué i pensà en la imatge de dos cables unint-se. Després—: Cervell —i imaginà un esquema simple d’un cos i l’òrgan en qüestió.

«Així» ressonà a la seva ment. Sense més explicació.

—Sí? Sí que t’has enllaçat o sí que ho has entès?

«Així».

Semblava que no aniria enlloc aquesta conversa. En el que no havia reparat n’Omni era que el seu braç havia tornat a la configuració esperada. Tornava a ser una extremitat en tres dimensions, des de l’espatlla fins a la punta dels dits.

—D’acord. Dona un poc igual com ens comunicam. Què passa amb es meus subjectes. Com els feim tornar?

«Enfora toronar. Supra-viditant a no-espaiditat ells. Així. Infra-viditant ells. Enfora conversacionalidatitat tu.»

Així —digué n’Omni sense estar completament segura a què contestava.

«Enfora ells. Enfora communicaciodatitat jo. Enfora communicaciodatitat tu» repetí en el seu cap.

—Els estàs fent servir d’energia? Això no és només…

«Calmaditat tu» tallà el pensament. «Enfora energia jo-ells. Enfora perillosiditat ells. Mensagidiat jo. Pensamentidat-croquispensamentidat tu.»

—Com? Són sa raó per la què ens podem comunicar? Necessites tothom aquí? No hi ha una forma per xerrar sense tenir-los tancats?

«Així. Emperosidat.»

Continuarà…

---

Resultats de la votació anterior:

(La entrada está disponible sólo en català):

34. Necessit sa teva ajuda

Encara que n’Omni demanava i tornava a demanar, ningú li feia cas. Seguien en la seva formació, semblant a un estrany ritual tret d’una obra de ficció. Provà d’acostar-s’hi, però el seu cos no li responia.

—Què em passa? Estic paralitzada.

«Calmaditat tu. Enfora nadantacions. No-espaiditat tu. Així.»

N’Omni, sentint-se un poc ridícula, feu com si surés al buit. Com un enorme granot provant d’impulsar-se pel no-res.

«Enfora nadantacions» sentí al seu cap just en començar a moure’s.

—Que no em mogui?

«Així»

—I com hi arrib on són es meus subjectes?

«Enfora possibilitatitat. Clucaditat tu.»

N’Omni aclucà els ulls i notà un oiet a l’estómac. I en obrir-los, tornava a ser a la nau, i fora de la realitat. No va poder ni pensar en que volia tornar a veure els subjectes que el seu cos ja hi era. La seva consciència el seguia de prop. Així, existint intermitentment dins i fora d’aquesta realitat, acabà no-existint a en mig de l’estructura que creaven els subjectes.

—Són vius?

«Enfora existintidat. Enfora morintitat.»

N’Omni estirà un braç provant de tocar en G01S11-MC-Cinto, que estava estirat amb els braços oberts cap als seus iguals, però en lloc de fer el recorregut que se suposaria, va seguir la línia marcada pels marges de l’espai. La seva extremitat, retorçada de forma incongruent, i sense arribar al seu objectiu.

—Però… —només va poder començar a dir.

«Enfora nadantacions tu. No-espaiditat esquemesdat monodit.»

—Crec que necessit sa teva ajuda.

Continuarà…

---

Resultats de la votació anterior: