(La entrada está disponible sólo en català):
Just ara he trobat una còpia de seguretat de quan vaig fugir de l’Android. Enteneu-me bé quan dic això d’escapar és perquè, el que era un sistema operatiu basat en Linux, lliure i disponible en el nostre idioma, de seguida es va tornar una jugueta del mal sota les mans de Google i altres empreses curtes de mires (d’aquelles que desinstal·len el català perquè no serveix per a res). Aquell era un temps en el qual ja em pegava de cap contra murs artificials, en descobrir que tampoc hi havia tantes coses que es poguessin fer al respecte, la imatge del sistema operatiu era immutable, tancada i subjecta a decisions polítiques d’empreses que contestaven amb allò de «el telèfon és així, no es pot modificar, ni es farà cap actualització». D’aquelles que mostren poca voluntat i manco interès envers els seus clients, el seu projecte o el seu producte.
El 18 de novembre del 2015, vaig fer una còpia de seguretat de la configuració del meu mòbil, com vos deia, per si un cas, per si el viatge d’anada cap a un altre sistema operatiu era també un de tornada. Perquè no estava segur de com aniria la cosa, un poc escaldat de venedors de fum, vaig apostar per l’Ubuntu Touch, un sistema operatiu nou, deixant de banda aquell Projecte Ara de Google (que vos deia de venedors de fum?) que havia fet promeses que mai va arribar a complir. Cansat d’esperar un dispositiu revolucionari (i que FairPhone sí que va arribar a assolir d’alguna manera), em vaig decantar per tenir una distribució coneguda, basada en Linux, que començava a caminar de la mà de la desapareguda bq.
De les tres persones del meu cercle que vàrem encarregar aquells primers mòbils amb l’Ubuntu Touch, dos varen instal·lar l’Android a la setmana. Tothom té un motiu, i tothom cerca un espai conegut, pagant amb el seu propi futur i llibertat, tancant-se dins un ecosistema que torna hostil amb el temps. Tot per no voler fer renúncies que només una casta de gent volem fer.
Ahir ho xerrava amb uns amics, fa un parell bo d’anys que vaig a la meva, en tot el que puc, cosa que em requereix també fer certs sacrificis, clar, però que a la llarga em fa poder disposar, i gaudir, de certs privilegis. No tota la gent ho pot fer, és evident, però la que sí, pens que estam obligats a fer ús d’aquest privilegi. Encara que sigui per acabar cridant a parets imaginàries on viu gent que ni hi està a gust, ni té temps per escoltar-se ningú.
Fa deu anys ja que faig servir un sistema operatiu obert, creat per una gran empresa i lliurat a una petita comunitat de gent que amb el seu temps lliure manté un projecte enorme. Un projecte ideal per a gent que crida a edificis imaginaris.
D’això fa uns dies que també xerrava amb un membre d’aquesta comunitat. Em contava com la seva mare en lloc de pensar en les mancances que té el sistema, cada cop que li sona el telèfon a la butxaca, el que sent du és «l’amor de totes aquestes persones que fan possible que el seu dispositiu funcioni». Un missatge aclaparador.
Jo mateix he passat per diferents nivells d’implicació i de locura internar i externa, dins i fora d’aquesta comunitat en particular. He provat d’aportar, de tornada, part d’aquest amor que rebem. De vegades amb petites dosis, de vegades creant aplicacions que no només m’interessen a mi. De les recents, podria contar-vos que he adoptat aquella per escoltar pòdcasts. I mirau com són les coses que, mentre remenava el seu codi font, m’he adonat que justament, la primera versió d’aquesta aplicació, que es diu Podbird, és de dia 19 d’abril del 2015. Quines coincidències! En Michael Sheldon, el seu creador, va decidir per aquell mateix temps, fer una de les eines que més he fet servir fins avui dia. Aquell ocellet, que he recuperat en una nova branca, amb nou nom i aspecte, però, ara es diu PodCat (nom igualment graciós que sempre havia trobat era l’oportunitat perduda ideal). He invertit cert temps, que he hagut de treure d’aquí i d’allà per netejar-la un poquet, actualitzant-li el codi i millorant alguns aspectes de la interfície. Tota una sèrie de canvis que esper estiguin a l’altura de l’original. Mirau, mirau quin aspecte més polit!
I per què vos cont tot això? Doncs, en el fons no ho sé.
